Temps i Sostenibilitat

Antoni Caballero i Mestres
Professor del Dept. Construccions Arquitectòniques II – EPSEB – UPC-BarcelonaTECH

Quan el Dr. Carles Serrat em va demanar col·laborar amb un post per al Blog de l’Any Internacional de l’Estadística tot apuntava a que havia de relacionar els temes de sostenibilitat amb l’estadística. Ràpidament, en les primeres reflexions semblava evident…. indicadors, tendències, regressions,… tot recolzava la idea que la relació era si més no immediata.

En una primera aproximació al problema semblava clar que a) per una banda, hi ha esdeveniments que es manifesten en més o menys freqüència i per tant, només és necessari aplicar certes formulacions, de veritat absoluta, per a quantificar amb un nombre la freqüència en què es produeix i amb quina freqüència és previsible que succeeixi i, per altra b) que les variables són fixades pels escenaris prèviament definits i aquests els considerem constants al llarg d’un cert temps…. i vet aquí el gran problema: definir el cert temps.

El problema no és precisament el període de temps, sinó les diferents consideracions del temps. “Cuando se considera el tiempo, no como una sucesión de experiencias, sino como una colección de horas, minutos y segundos, aparecen los hábitos de acrecentar y de ahorrar tiempo. El tiempo cobra el carácter de un espacio cerrado: puede dividirse, puede llenarse, puede incluso dilatarse mediante el invento de instrumentos que ahorran el tiempo. El tiempo abstracto se convirtió en el nuevo ámbito de la existencia. Las mismas funciones orgánicas se regularon por él…” [1]

Hi ha molts esdeveniments en què el temps és un, i tot l’escenari gaudeix de la mateixa valoració del temps, fins i tot les coses que succeeixen dins d’aquells escenaris també gaudeixen de la mateixa valoració, és el gran moment de l’estadística!, totes les possibles variables són o poden ser quantificables i si més no relacionables amb un paràmetre de referència que les homogeneïtza, genial!

Però el gran problema de la sostenibilitat és que, utilitzant els instruments conceptuals de mesura actuals, descomptem el futur. I descomptar el futur és no acceptar l’existència d’uns temps diferents: un temps mediambiental, un temps biològic, un temps biosfèric, un temps estacional, un temps social, un temps vital, un temps personal, un temps familiar, un temps de ciutat, fins i tot un temps de país, un temps econòmic, un temps per generar un recurs, un temps per generar una reserva, un temps de producció, un temps de consum, un temps per a amortitzar costos i beneficis.

La complexitat pròpia del concepte temps ens ha portat a definir coses temporals i coses intemporals, és com la reducció a l’absurd tant utilitzada per les matemàtiques. Tal vegada les coses definides com intemporals ens inspiren coses nobles, coses que estan per sobre del nostre actual raonament, coses que no podem quantificar numèricament, per exemple: quantifiqui de l’1 al 10 el nivell de satisfacció, evidentment el valor assignat serà relatiu al que coneixem o ens imaginem, tot i preguntar-nos, quina seria la satisfacció màxima que es pot arribar a sentir?

Una de les propostes més consensuades respecte a la valoració del temps en la sostenibilitat és sincronitzar la producció i el consum, per tant utilitzem la velocitat de consum i intentem que sigui inferior a la velocitat de producció amb l’esperança que aquesta sincronització no hipotequi les generacions futures. Com sempre –solucionem el problema i no solucionem la solució- deixem de qüestionar-nos el cost mediambiental de la producció, la necessitat del consum, els nivells de satisfacció segons cost/benefici i, el que és més greu, arribem a considerar que així no hipotequem les futures generacions ja que ja gaudiran d’una millor tecnologia capaç de solucionar els problemes actuals. En fi descomptem el futur en les nostres valoracions i considerem que ja hem fet el que tocava (el que tocava, concepte intemporal per excel·lència a no ser que siguem coneixedors del futur). I vet aquí, que és en l’intent de conèixer el futur, quan apareix l’estadística com l’única ciència capaç d’aproximar-nos a una predicció que, si bé utilitza mecanismes d’anàlisi rigorosa, amb observacions, dignes del més subtil científic, on l’homogeneïtat o no dels residus és important per confirmar la certesa del mètode seguit, el problema és donar valor als paràmetres a introduir en les formulacions. Serveixi d’exemple, l’intent de quantificar la pèrdua de les mateixes hectàrees de vegetació a l’Amazones i a Catalunya, tot i tenint en compte la resiliència [2] dels dos sistemes i la diferent percepció d’uns i altres habitants.

I com podem predir aquells successos que no han succeït mai? Tal vegada aprofundint amb una estadística estocàstica, en la qual no tan sols el que és previsible és considerat; una estadística en el món del possible, amb un munt de variables a sacsejar per tal d’aportar una certa lògica a l’ordre del desordre.

Per definir uns indicadors que ens ajudin a mesurar la sostenibilitat hauríem de trobar una relació entre el consum/demanda de recursos actuals amb la capacitat d’aquests recursos de satisfer el consum/demanda del futur. Un dels models proposat per la OCDE [3] és el PSR (Pressure-State-Response) en el que es classifiquen diferents informacions relacionades amb tres qüestions: quines són les pressions de l’activitat humana?, quin és l’estat del medi ambient i dels recursos naturals? i quines són les respostes de la societat als canvis ambientals? Cal fer notar que l’UNSTAT [4] i la CDS [5] utilitzen un model similar al PSR per a determinar els indicadors de sostenibilitat.

No és en aquest post, ni per forma ni per fons, on hem d’entrar en diferents models per definir indicadors, però sí m’agradaria deixar clar que la promiscuïtat entre els conceptes estadístics i els sostenibles és una realitat, ja que hauríem de poder obtenir indicadors capaços d’interpretar tendències a partir d’indicadors descriptius de l’estat actual, tot assumint la gran quantitat d’interaccions que provoquen la majoria d’accions en el medi. Per exemple, la repercussió de les polítiques mediambientals, socials i econòmiques sobre els fluxos de matèria, energia i informació, i la retroalimentació corresponent segons la pròpia resiliència de l’ecosistema en estudi en un moment temporal determinat.

Per a resoldre aquesta complexitat fora interessant detectar i fins i tot construir indicadors que recollissin les possibles tendències. Ara bé, com es pot predir un estat futur en un moment temporal determinat a partir d’un model constantment canviant, en el que cada acció modifica l’escenari i l’escenari acaba modificant les possibles accions?

Sembla doncs que la Ciència Estadística ens haurà d’acompanyar, no tant sols en la construcció desl indicadors sinó també en la possible concepció dels mateixos, ja que la gran quantitat de paràmetres existents ho acaben sent en un moment temporal determinat i són canviats al llarg dels diferents temps amb un temps diferent.

 

Referències

[1] Lewis Mumford (2010). Técnica y Civilización. Alianza Editorial

[2] Resiliència: capacitat de recuperació per a mantenir la seva pròpia estructura organitzativa i funcional en front de factors estressants externs

[3] Organización para la Cooperación y Desarrollo Económicos (OCDE)

[4] United Nations Statistics Division (UNSTAT)

[5] Comisión sobre el Desarrollo Sostenible de las Naciones Unidas

Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en L'estadística edificant i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Temps i Sostenibilitat

  1. pablo bayona ha dit:

    Habiendo leído el post de Antoni Caballero en el cual enfoca la estadística hacia temas de sostenibilidad, resulta interesante la cuestión que deja en el aire sobre la relación entre el pronóstico de la estadística y el cambio según el tiempo, visto como la aplicación de la estadística en un tiempo definido ya de antemano, sin la seguridad que lo analizado perdure en el tiempo, ya que la problemática es la variación del escenario en el tiempo de forma distinta sin ningún patrón determinado. De manera que constantemente nos encontramos en un momento determinado pasando a un momento cambiante donde el escenario va cambiando y consecuentemente modifican las acciones. Aun y así, estadística y tiempo deben de ir de la mano adaptándose uno al otro.

  2. antoni caballero ha dit:

    Pablo, gracias por tu acertado comentario y tu manifiesto interes. Por ello me voy a permitir comentar un concepto que considero complementario al post. La homogenización del tiempo.

    Ayer cuando fui a comer, y con la voluntad de alargar mí tiempo haciendo dos cosas a la vez, lleve conmigo unas notas que pretendía corregir mientras comía, evidentemente con tal objetivo la elección de la mesa, según su posición estratégica en el espacio, es una de las principales causas de conseguir o no el efecto deseado. Esa posición estratégica me ofreció la oportunidad de percibir gestos y entonaciones de tres comensales, señoras de avanzada edad, enfrascadas en compartir más que el contenido de los mensajes la liturgia de la comunicación.
    El tiempo había homogenizado sus gestos, sus entonaciones, sus actitudes, y se me antojaba muy parecido a otro momento de homogenización íntimamente relacionado con otro tiempo que comparte un uso parecido, el tiempo de los primeros años, niños en una guardería aprendiendo a mantener cierta estabilidad mientras corren. Ellos también homogenizados por el tiempo.
    Es como si en el principio y en el final de nuestras vidas el tiempo homogenizara nuestros comportamientos, actitudes, gestos, en fin ese tiempo al que renuncias como un tiempo particular para pasar a ser un tiempo compartido, un tiempo nuestro, nuestro tiempo.
    Será que los tiempos iníciales y finales ofrecen una percepción distinta del tiempo. Como el reloj de arena, cuando lo giras para observar el paso del tiempo a través de la arena que cae y te fijas en el cono superior, parece que el tiempo no pasa, pero a medida que va pasando el tiempo la percepción de aceleración se hace evidente. Como la vida misma, el tiempo de la vida.

  3. montse aguado ha dit:

    Me uno al debate abierto y, a su misma vez, a la idea de la importancia de tener en cuenta el factor tiempo cambiante en las estadísticas sobre la sostenibilidad.
    Primero quería comentar, cuando hace mención sobre encontrar solución al problema y no solucionar la solución, estoy de acuerdo en que deberíamos tener en cuenta todas las variables que menciona como el coste medioambiental de la producción, necesidad de consumo, etc. y no buscar soluciones para que “de momento” ya nos venga bien y se dejen cabos sin acabar de atar que puede traer posibles problemas futuros. Lo que me viene a la cabeza la frase que tantas veces habremos escuchado de “para entonces ya no estaré vivo”, dejándoles el problema y la búsqueda de la solución en aquel futuro a las futuras generaciones.
    Pero centrándome en la idea del post de relacionar estadística y tiempo, estoy de acuerdo en la idea de crear indicadores con tal de analizar las posibles tendencias definiendo factores descriptivos sobre el estado en un preciso momento temporal; teniendo en cuenta el problema mencionado de las acciones y escenarios que cambian continuamente, que no nos dejarían crear los indicadores con un patrón fijo, con lo cual habría que pensar estadísticas de los factores para las propias estadísticas, añadiendo y valorando esos posibles cambios futuros.
    Y en cuanto al comentario último de Antoni Caballero, sobre la homogenización en el tiempo, solo quería comentar que estoy de acuerdo en que se tiene una percepción distinta del tiempo según en el momento en el que nos encontremos, ya sea por los años transcurridos o, más bien por las experiencias vividas en las distintas situaciones temporales que hacen ver las mismas situaciones de forma distinta.

  4. Antoni Caballero ha dit:

    Montse, bienvenida al debate y gracias por tus consideraciones. Ellas me dan pie a matizar algunos de los conceptos.
    Cuando digo “Solucinem el problema i no solucionen la solución”, estoy de acuerdo con tu exposición e interpretación, pero permíteme algunas consideraciones:
    Es un cambio de actitud delante de los problemas, ya no son ellos lo único que hay que resolver, también hay que resolver los problemas colaterales que generan nuestras soluciones.
    Favorece el análisis holístico de las soluciones, observándolas desde puntos de vista y consideraciones que de otra manera no hubiéramos tenido en cuenta en la búsqueda de una solución inmediata.
    Posibilita la definición de estrategias distintas para adaptarnos local, global, temporalmente, desde consideraciones sociales, económicas y medioambientales. (Construir pensado en la desconstrucción, elegir los materiales a utilizar por sus prestaciones y por su futuro uso, más allá de la inmediata utilidad que le asignemos).
    Respecto a los posibles indicadores que sean capaces de reflejar los cambios de escenarios en constante mutación, ya que dependen de las agresiones que hagamos al medio, me apunto a la Idea de la “intuición humana”, de la percepción como complementario de la razón.
    En la homogenización, considero que no es tanto el momento como lo cuan importante es para uno lo que esta haciendo. La pregunta sería, importante para mi o para la sociedad?. Disociar entre individual y colectivo nos ha llevado a creer que Mundialización y Globalización es lo mismo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s