Una visita guiada pel territori de l’estacionalitat turística

M. Carme Saborit i Vidal (Departament d’Empresa i Ocupació. Generalitat de Catalunya)

Darrerament sovinteja la publicació a la premsa d’articles o d’estudis que aborden el fenomen de l’estacionalitat del turisme i la necessitat de trobar fórmules per superar la caiguda de la rendibilitat que pateixen les empreses del sector per la baixa activitat estacional i els impactes sobre les destinacions.

Però, què entenem per estacionalitat turística? Què la motiva? Quins són els seus efectes? Quins instruments podem usar per quantificar-la i il·lustrar-la?

Un recorregut per aquestes qüestions ens permetrà esbossar el paisatge de l’estacionalitat turística a casa nostra.

Què entenem per estacionalitat turística?

Es produeix estacionalitat en el turisme quan:

  • hi ha un repartiment no homogeni al llarg de l’any de l’activitat turística, de manera que conviuen temporades de concentració amb períodes de baixa activitat,
  • i s’observen grans similituds any rere any que generen patrons regulars i periòdics de comportament.

Aquest desequilibri temporal es pot expressar a través de diferents magnituds: viatgers, pernoctacions, despesa, grau d’ocupació dels establiments turístics, utilització dels recursos turístics, utilització d’infraestructures, població ocupada,…

Una ullada a la situació de Catalunya a partir, per exemple, de l’afluència turística el 2012 d’estrangers i de residents a la resta de l’Estat, ens permet veure que el seu repartiment al llarg de l’any no és homogeni i, a més, presenta especificitats segons la procedència dels turistes. Catalunya és avui, en el seu conjunt, una destinació encara marcada per la temporada d’estiu. Així, com es pot veure en la figura 1, en el cas dels estrangers s’observa la major concentració els mesos de juliol i agost, mentre que els valors més baixos es registren en ple hivern. En el cas del turisme intern procedent de la resta de l’Estat, cal afegir al període estival un segon període de més activitat que coincideix amb la Setmana Santa i que, per tant, es mou entre març i abril en funció del calendari de cada any, i un repunt, entorn de les vacances de Nadal.

Figura1

La figura 2 ens ofereix un exemple de la periodicitat d’aquests patrons al llarg del temps.

Figura2

Quines són les causes de l’estacionalitat turística?

Bàsicament, es distingeixen dos grans grups de causes que motiven l’estacionalitat: les naturals, i les socials i/o institucionals.

Les causes naturals estan lligades, bàsicament, a la ubicació geogràfica de la destinació i a la seva climatologia. Principalment, doncs, són factors condicionants de l’oferta, amb més o menys influència segons el producte turístic de què es tracti (sol i platja, neu,…).

En canvi, les causes socials i/o institucionals estan vinculades als calendaris laborals i escolars; a les festes religioses; a la tradició, la cultura, les tendències de moda,… S’associen, per tant, amb factors que condicionen especialment la demanda.

El fenomen de l’estacionalitat està molt lligat al model turístic des del punt de vista de l’oferta de producte però també al territori (litoral, urbà, interior i muntanya). Mesures com competir internacionalment amb una oferta variada reduint la dependència de l’oferta clàssica, o establir sinergies entre les diferents destinacions catalanes poden ser maneres de lluitar contra l’estacionalitat.

Quins són els efectes de l’estacionalitat turística?

L’estacionalitat té una multiplicitat d’efectes adversos o no desitjables sobre:

  • la utilització de les infraestructures turístiques, produint-se períodes de sobre/infra utilització
  • la política de preus (cars/barats)
  • la rendibilitat de les empreses turístiques
  • l’amortització de les inversions fetes en equipaments i en infraestructures, tant pel sector públic com pel privat
  • la pressió sobre el patrimoni cultural i ambiental, concentrada en l’espai i el temps
  • els recursos naturals i energètics
  • l’economia i l’ocupació laboral dels territoris (precarietat laboral en forma de treball inestable, que pot afectar la qualitat del servei).

L’estacionalitat compromet, per tant, els models turístics que vulguin basar el seu desenvolupament en la competitivitat sostenible, com és el cas de Catalunya. Afegit al fet que, econòmicament, desincentiva les inversions i té un impacte negatiu sobre la innovació, en un context de treball de temporada és molt difícil per a les empreses turístiques atreure personal qualificat que ajudi a fomentar la competitivitat i la professionalització del sector, alhora que minven els efectes induïts que sobre l’economia provocarien relacions laborals més llargues i estables.

Quins instruments podem usar per quantificar i il·lustrar l’estacionalitat?

La desconcentració temporal del turisme és una prioritat: lluitar contra l’estacionalitat és una manera d’assegurar i crear empresa, i assegurar i generar ocupació. En conseqüència, és necessari conèixer i comprendre el fenomen de l’estacionalitat turística per poder emprendre estratègies de contraestacionalitat. Cada destinació, cada modalitat d’allotjament, cada segment, cada mercat emissor presenta un patró particular. Cal identificar l’oferta i la demanda que poden fer disminuir la concentració estacional; l’anàlisi de la descomposició de l’estacionalitat és d’interès, doncs, per determinar quins són els principals pols sobre els quals actuar.

Com s’ha pogut comprovar en les figures 1 i 2 anteriors, les representacions gràfiques resulten de gran ajuda a l’hora d’identificar patrons, mostrar evolucions i establir comparacions. A tall d’exemple, a continuació s’inclouen dos gràfics més, interessants cadascun per motius diferents:

  • un gràfic de línies molt útil per copsar diferències anuals i per mostrar alhora que els patrons d’estacionalitat són molt estables (figura 3).

Figura3

 

  • un gràfic radial, que permet observar l’estacionalitat a través de l’excentricitat de les sèries de distribucions mensuals, i que facilita les comparacions. Per exemple, la situació de concentració temporal del turisme estranger a diferents comunitats autònomes, de menys estacional (Canàries) a més (Illes Balears) (figura 4).

Figura4

D’altra banda, els indicadors de concentració són molt útils per resumir en una sola dada el comportament estacional de la sèrie durant un any. A la pràctica és habitual fer servir càlculs simples que capturen la concentració estival, que sovint és la temporada en què es produeixen més viatges de turisme:

  • un d’ells és el percentatge de concentració en temporada alta (normalment, juliol i agost). A Catalunya, el 2012, el 28% dels viatges dels estrangers i dels procedents de la resta de l’Estat es van produir entre aquests dos mesos, el 20% per als residents a Catalunya.
  • un altre, la ràtio de concentració estival, informa del pes de la temporada d’estiu (definida, habitualment, de juny a setembre) sobre el total de l’any (49% a Catalunya pels estrangers el 2012, 45% pels residents fora de Catalunya, i menys del 40% pels catalans).

El problema fonamental d’aquests dos càlculs és que no tenen en compte el comportament de la distribució la resta de l’any, i no ofereixen informació massa valuosa per aquelles destinacions en què la temporada alta no coincideix amb l’estiu.

En el 11th Global Forum on Tourism Statistics que va tenir lloc a Reykjavík del 14 al 16 de novembre de 2012, es va concloure que el coeficient de Gini, que és un indicador força usat en economia per mesurar les desigualtats d’ingressos de la població, entre d’altres, pot ser útil per mesurar i tenir referències sobre la concentració estacional.

El coeficient de Gini pot prendre valors entre 0 i 1, i mesura les desigualtats en el repartiment de la magnitud que s’estigui considerant, utilitzant tota la informació associada a la distribució de freqüències. Si, per exemple, s’està avaluant el repartiment mensual al llarg de l’any de l’afluència turística, el valor «0» significarà absència d’estacionalitat (és a dir, a cada mes de l’any li correspon la mateixa proporció de turistes), mentre que com més s’acosti el valor a 1 més concentració de turistes en poc temps hi haurà, quedant la resta de l’any com a període de baixa, molt baixa o fins i tot nul·la activitat. Les restriccions per utilitzar aquest indicador per establir comparacions (entre anys, entre països, …) són les habituals: les fonts de dades han d’estar generades amb metodologies com a mínim harmonitzades i l’algorisme de càlcul ha de ser el mateix.

Per ampliar informació podeu consultar la documentació del Fòrum, organitzat per l’OCDE, EUROSTAT i el Ministeri d’Indústria i Innovació d’Islàndia, i fer una ullada a la figura 5 que inclou una explicació molt simple del significat i càlcul del coeficient de Gini.Figura5

Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Estadística a la fresca i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Una visita guiada pel territori de l’estacionalitat turística

  1. juanantonioduro ha dit:

    Hola Carme … veig que ens interessen les mateixes coses…
    Només et diria que el coeficient de Gini té un comportament suigeneris. Dona més pes als mesos centrals de la distribució (al voltant de la moda), quan aquests estan ordenats. Jo proposaria utilitzar el Coeficient de Variació, que és neutre, o fins i tot el Theil, que dona més pes als avenços en el mesos de menor demanda

    • Carme Saborit ha dit:

      Hola, gràcies pel comentari i disculpes pel retard en la resposta; estava fent el turista. Em satisfà compartir interessos i estic d’acord amb pràcticament tot el que comentes. El meu propòsit no era fer una relació de possibles indicadors de mesura de la concentració o de la desigualtat (n’hi podríem afegir algun altre), sinó esmentar que són útils per resumir el comportament estacional; per tant, ok al que comentes sobre la possibilitat d’usar el coeficient de variació (que és sensible a la transferència de quotes entre els mesos de la distribució), i també sobre l’índex de Theil (que segurament seria especialment interessant si es volgués fer una anàlisi de descomposició de la concentració estacional, i més sensible a les transferències que afectin la zona baixa de la distribució). Respecte al coeficient de Gini, el que pretenia era, d’una banda, fer-me ressò de les conclusions preses en el Fòrum, però sobretot obrir una porta a qui estigués interessat a poder consultar de què es va parlar en aquesta trobada internacional i a poder constatar que el fenomen de l’estacionalitat és comú a moltes destinacions turístiques, com es pot observar en les presentacions que varen fer països tan dispars, en principi, com Islàndia, Noruega, Croàcia o Nova Zelanda (si bé, tots ells tenen segurament el seu patrimoni natural com una part important de la seva base turística). En qualsevol cas, crec que seria interessant fer anàlisis de sensibilitat a les transferències de quotes per avaluar com afecta en el cas que ens ocupa de 12 observacions anuals el que comentes de la moda i observar si es produeixen efectes no desitjats de canvis importants en l’índex davant de transferències que no impliquin canvis substancials en el comportament estacional de la sèrie. Penso que el coeficient de Gini també compleix amb propietats que són interessants per als indicadors de desigualtat, com que les transferències entre elements equidistants que impliquin la part baixa de la distribució tenen més efecte en la disminució del valor del coeficient que els que es produeixen en la part alta, atesa la seva formulació (cosa que no passa amb el coeficient de variació) i, a més, és consistent amb l’ordenació de la corba de Lorenz (que és interessant per sí sola com a imatge gràfica de la distribució), i presenta facilitat de comprensió i de càlcul.
      Salutacions cordials.

  2. Lluís Pintor Benitez ha dit:

    Hola Carme, un article força interessant.
    És curiós veure que entre juliol i agost tenim mes del 25% del turisme anual, quedant un 70% per la resta de l’any (10 mesos) podríem dir allós de que, a l’estiu tota cuca viu.

    • Carme Saborit ha dit:

      Gràcies, Lluís, pel teu comentari. Les dades facilitades, com diu el post, fan referència al conjunt de Catalunya. Si analitzéssim les dades de Barcelona ciutat, el Pirineu, la costa, el turisme rural, …, veuríem patrons diferents i dependències estacionals també diferents. Per això és important, per lluitar contra l’estacionalitat, establir sinergies entre les destinacions i oferir catàlegs innovadors d’activitats, productes i experiències en què unes destinacions en potenciïn d’altres. I també, sobrepassant la dita que has fet servir sobre l’estiu, si ens posem en la pell dels que habiten en països d’hiverns molt rigorosos, els suaus hiverns mediterranis podrien ser un bon reclam per als visitants d’aquests països. En cap cas, però, no cal oblidar que el turisme català a Catalunya és fonamental per contribuir a la diversificació, la desestacionalització i a l’equilibri territorial de l’activitat turística.
      Salutacions cordials.

  3. Imma Rubio ha dit:

    Hola Carme, gestiono un petit alberg al Pirineu i estic preparant la renovació del contracte d’arrendament, pel que estic preparant una memòria econòmica i una previsió de futur.
    Necessitaria saber quin nombre de dies d’ocupació es pot considerar com a llindar màxim de productivitat. Em pots ajudar?
    Moltes gràcies!

    immaRubio

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s