Conjuntura turística a Catalunya: una realitat positiva però plena d’heterogeneïtats

Juan A. Duro (U. Rovira i Virgili)

El sector turístic constitueix una de les indústries més potents del nostre país. No ens ha de doldre dir-ho. Moltes ciutats i municipis del nostre país no entendrien el seu funcionament i la seva evolució econòmica sense la participació d’aquest sector. A banda d’aquesta importància estructural, als darrers anys al sector se li ha atribuït, amb mereixement, un paper conjuntural de primer nivell. En efecte, els impactes econòmics destructors de la gran recessió han obligat a girar la mirada en aquelles activitats que encara mantenen taxes de creixement positives. En aquest sentit, les dades son il·lustratives. Des del 2009, any de la gran crisi turística, el sector a Catalunya ve registrant ritmes positius de creixement en els indicadors parcials disponibles (turistes, pernoctacions i despesa). L’any 2010 i 2011 el creixement, en gran mesura, va està relacionat amb un efecte rebot, després del daltabaix experimentat per a la demanda turística al 2009, amb la recuperació dels principals mercats europeus i amb els efectes de la primavera àrab. Al 2012, i les previsions del 2013, continuen siguen expansives pel que fa al mercat estranger, ara fonamentat en els mercats emergents.

De tota manera, crec que el creixement de l’activitat turística dels darrers anys, i en particular, de l’actualitat es pot qualificar com a heterogeni. M’explicaré.

En primer lloc, el creixement recent a Catalunya descansa en el mercat estranger. Així, emergeix en la demanda global turística una, cada cop més, profunda discrepància entre l’evolució del component estranger i del component nacional. Un component estranger expansiu globalment i un component nacional en clar retrocés, en particular enguany. La pèrdua de llocs de treball i de renda disponible i la baixa confiança en el futur lastren com mai el consum privat a Espanya i a Catalunya, i aquest ajustament ja ha arribat a la demanda turística. Aquest ajustament será diferent segons els individus. Uns no viatjaran, altres s’estaran menys nits i segur que la gran majoria ajustaran a la baixa la despesa.

En segon lloc, el propi component estranger és molt heterogeni en el seu interior. En particular, el creixement de la demanda estrangera a Catalunya ve descansant en l’expansió dels mercats no tradicionals, que son els que expliquen el gruix de l’augment de la demanda estrangera des del 2009. Els comportaments de mercats com el rús, el nordamericà o l’asiàtic es podrien citar en aquest sentit.

En tercer lloc, els propis mercats tradicionals s’estan comportant també de manera molt heterogènia.  El mercat italià està en ple ensorrament. Cau tot: turistes, pernoctacions, despesa. Els britànics i els alemanys aguanten bé. Els primers sobretot via turistes i els segons via despesa. Els holandesos cauen però els belgues pujen. I els francesos mereixerien un comentari apart. Agaunten en quant a viatges pero cauen en quant a despesa. Pels francesos tenim la catalogaciò de producte de proximitat. Ens venen, quan venen maldades al país, però gasten menys per a la crisi.

En quart lloc, Barcelona i la resta. Barcelona es el gran motor quantitatiu i qualitatiu del creixement turístic a Catalunya. Amb una marca internacional de primer nivell i amb un fort component del mercat estranger, ha sabut obrir-se als mercats emergents (creuristes, asiàtics, rusos). En quan a la resta del territori va per barris. Les marques costaneres están beneficiant-se de l’allau de rusos, que ajuden a compensar el decliu del mercat nacional. El rerapaís és un altra història. Amb uns recursos turístics de primer nivell la seva major concentració en el mercat nacional els hi estaria passant factura, generalment.

De fet, i relacionat amb l’anterior punt, crec que aquesta és una de les principals assignatures pendents del creixement turístic de Catalunya. Afavorir, i lograr, que el rerapaís participi d’una manera més intensa del creixement turístic. Afavorir que els fluxes de turistes atrets per Barcelona i les destinacions costaneres es transmetin, com a taca d’oli, a la resta de Catalunya. Fent-ho no només s’afavoreix l’equilibri territorial sinó que es contribueix a posar en valor els recursos existents en les zones de l’interior. El mercat nacional ja les coneix. L’assignatura pendent son els mercats estrangers. Els recursos vitivinícoles i gastronòmics, naturals i  mediambientals i cultural-patrimonials hi son. Aquesta política de taca d’oli en el territori, a més, disminuiría la pressió que l’estacionalitat i la concentració territorial de la demanda exerceix sobre les principals destinacions. Per tant, és una política que faria més sostenible el creixement. De tota manera, això no vol pas dir que tot recurs turístic es un producte. S’han de dedicar els esforços amb racionalitat i criteris de viabilitat.

No vull acabar sense subratllar el comportament dels mercats emergents. Feia uns anys ja deiem que l’excessiva concentració de la demanda en mercats tradicionals (francesos, britànics, alemanys, belgues, holandesos e Italians) era un risc. En primer lloc, ho era perque concentrar tots els tiros en pocs mercats ens deixa en una situació d’alta dependència en el que succeeixi en un mercat (el cas més clar és França); i, en segon lloc, és un risc en termes de sostenibilitat del creixement. Amb un supòsit de maduresa en aquests mercats, les capacitats de creixement son globalment més petites que en la resta. Doncs bé, ara el que està passant és que des del 2009 els mercats no tradicionals podrien crèixer en un 64%, enfront del 5% del mercats tradicionals (Índex UAB d’Activitat Turística, 2013). Aquest patró és un èxit quantitatiu i qualitatiu que ha de ser valorat en la seva mesura. Estem creixement perquè se n’estan diversificant mercats i els emergents guanyant pes en l’estructura de la demanda. I el tema es que previsiblement el creixement continui si som àgils en la gestió dels visats i fem una bona promoció en aquests mercats.

No n’hi ha gaire sectors que amb més d’un 11% del PIB podem dir les coses que estem dient en termes d’internacionalització. Les previsions cara als propers anys podrien ser, fins i tot, més optimistes  si la crisi a Espanya es corregeix. Però això ja mereix un altra bloc.

Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Estadística a la fresca i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s