Cap a una década perduda?

Hector Sala (Departament d’Economia Aplicada, UAB) i Hugo Rodríguez (Institut d’Anàlisi Econòmica, CSIC)

El principal indicador per mesurar la situació i evolució d’una economia és el Producte Interior Brut (PIB). El PIB és la quantitat de béns i serveis produïts per un país en un cert període de temps, i se sol mesurar anual o trimestralment.

Quan es parla de conjuntura econòmica, una variable clau és la taxa de creixement intertrimestral del PIB (que mesura el creixement respecte el trimestre precedent). Si aquesta taxa és negativa durant dos trimestres seguits es diu que l’economia es troba en recessió. Si la situació de taxes de creixement negatives es prolonga en el temps, aleshores es diu que estem en una depressió. Dos exemples tristament famosos són l’anomenada Gran Depressió dels anys 1930s i l’actual Gran Recessió, que es com s’està anomenant en moltes ocasions la crisi actual iniciada pel col.lapse dels mercats financiers l’any 2008, i que s’està prolongant molt més del que tothom esperava.

A l’hora d’utilitzar les estadístiques trimestrals del PIB hi ha dues consideracions importants. La primera fa referència a la presència d’efectes estacionals en les sèries. Per exemple, no és el mateix avaluar la producció assolida en un segon trimestre en el que hi ha inclosa la Setmana Santa, que en un segon trimestre en que aquesta no està inclosa. Per fer comparables ambdues xifres ens cal treballar amb dades desestacionalitzades i corregides per efectes de calendari (proporcionades per l’INE).

La segona qüestió fa referència a considerar: (i) magnituds nominals, que recullen l’increment de la producció en valor, és a dir, la variació conjunta tant del volum, o quantitat, com del preu; o (ii) magnituds reals, que recullen només l’increment en volum, ja que són magnituds normalitzades per l’evolució dels preus o deflactades.

Com exemple del que està passant avui a l’economia espanyola, a la Figura 1 es mostra la taxa de creixement intertrimestral del PIB en magnituds reals (sèries desestacionalitzades). Es poden fer les següents observacions: des del 2008 hi ha hagut molt pocs trimestres de creixement econòmic; a més a més, quan n’hi ha hagut, aquest ha estat molt feble; el període entre el final del 2008 i l’inici de 2009 ha estat, fins ara, el més dur per l’economía espanyola; finalment, des de mitjans de 2011 la situació s’ha estabilitzat en una caiguda al voltant del -0.5%, que és precisament la xifra de l’indicador avançat del primer trimestre de 2013. Aquesta darrera informació confirma el deteriorament de l’economia espanyola des del gir de la política econòmica cap a l’austeritat l’any 2011.

decada perduda fig1

En segon lloc, la Figura 2 mostra l’Índex de Preus al Consum (IPC) expressat en base al primer trimestre de 2007. Dit d’una altra manera, el valor del IPC s’ha normalitzat per tal que sigui igual a 100 en el primer trimestre de 2007. Amb aquest indicador podem veure que el cost de la cistella representativa del consum de les llars ha augmentat en promig en els anys que portem en crisi. En particular, a principis de 2013 és un 14,5 per cent més cara del que era en el començament de 2007.

decada perduda fig2

Per tant, en els darrers 5 anys hem estat testimonis d’un fort deteriorament de l’activitat productiva de la economia, alhora que d’un augment del cost de la vida. En un context amb més de 6,2 milions de desocupats i amb un sector financer que està retallant el crèdit, no sembla que la demanda privada interna (consum i inversió) hagi de venir al rescat en un futur proper.

Pot, llavors, el sector públic cobrir la demanda que el sector privat no pot generar?

A la Figura 3 apareix el dèficit públic com a percentatge del PIB junt amb la previsió que el Ministeri d’Hisenda fa anualment en l’Informe Econòmico-Financer corresponent a cada Pressupost General de l’Estat. Es pot observar que l’Estat ha mantingut enormes dèficits des de l’any 2008. Aquests dèficits han estat fruit de la reducció dels ingressos i de l’augment de la despesa que ha caracteritzat els anys de la crisi. També s’hi pot veure que les polítiques d’austeritat que van començar l’any 2011 no han estat eficaces en la reducció del dèficit (almenys, el que fa a les xifres en relació al PIB). Finalment, es pot comprovar que les previsions que els governs successius han fet del dèficit han estat exageradament optimistes. Els valors realitzats han estat significativament més grans del que auguraven les previsions del Ministeri a l’hora d’elaborar els Pressupostos. Això podria indicar que el deteriorament de les finances públiques per aquest any podria ser fins i tot superior a la previsió del 6,3 per cent del PIB que s’ha fet oficialment.

decada perduda fig3

En un context d’atonia de la demanda interna privada i sense marge per part de la política fiscal, quant temps trigarem a sortir d’aquesta crisi?

Per intentar respondre a aquesta pregunta, la Figura 4 mostra la taxa de creixement interanual del PIB (magnituds reals, sèries desestacionalitzades). La figura també inclou les prediccions que el Ministeri d’Hisenda ha fet en els darrers anys en els respectius Informes Econòmico-Financers juntament amb les darreres revisions de aquestes previsions per 2013 i 2014. En la figura s’observa la seqüència de 5 anys consecutius de forta crisi que portem des de 2008. Donat que en tots els anys des de l’inici de la crisi (amb l’excepció de 2010) les previsions del govern han estat (com en el cas del dèficit públic) sistemàticament més positives que la dada real, sembla que, com mínim, tenim assegurats 7 dels 10 anys d’estancament en la producció que constitueixen una dècada perduda.

decada perduda fig4

D’on pot venir la solució? Una possibilitat és que el sector exterior sigui el que reactivi l’economia. De fet, l’evolució del comerç exterior en els darrers anys ha ajudat a que la caiguda del sector productiu no hagi estat superior. L’altra possibilitat és un pacte d’estat que es concentri en eliminar les restriccions més greus que l’economia espanyola pateix actualment. En concret, que es concentri en fer que el crèdit torni a fluir per finançar la producció i la generació d’ocupació, i que l’Estat recuperi una certa capacitat de reactivar l’activitat econòmica negociant amb Brussel.les una relaxació de les polítiques d’austeritat que, per ara, semblen completament inútils.

Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Estadístiques de la crisi i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s