Comparar la felicitat o el benestar

Ada Ferrer (CSIC)

En el post de l’altre dia us parlava de com podem mesurar la felicitat o la satisfacció amb la nostra vida a través de preguntes subjectives com ara: Com de satisfet està vostè amb la seva vida, tenint en compte tots els aspectes?, a on típicament els individus poden respondre en una escala numèrica, per exemple de 0 a 10, a on 0 significa “completament insatisfet” i 10 significa “completament satisfet”.

Avui parlarem de la possibilitat i les limitacions de comparar i agregar els nivells de felicitat subjectiu de diferents individus per tal de, per exemple “pensar en una magnitud de felicitat per a un territori […]” que podria consistir en “[…] la suma de les felicitats individuals[…]”, tal i com esmentava Vicenç Meléndez en el seu comentari.

En el post de l’11 d’abril explicava que la validesa, la rellevància i l’aplicabilitat de les mesures de felicitat subjectiva com a instrument per estimar els gustos i les preferències dels individus depenia fonamentalment de dos supòsits, un dels quals era la necessitat que els individus interpretessin i responguessin a les preguntes subjectives de felicitat de manera similar. És a dir, ha d’existir un concepte “únic” de felicitat de tal forma que puguem afirmar que un individu que reporta un 8 està més feliç que un que reporta un 4. L’evidència empírica existent mostra que això és així. Per exemple, els individus tenim una gran capacitat de predir la felicitat d’altres individus (o les seves emocions) només veient fotografies o vídeos (Diener i Lucas, 1999 i Sandvik et al., 1993).

El tema que avui ens ocupa fa referència a una qüestió aparentment similar però profundament diferent: la possibilitat d’utilitzar les respostes a aquestes preguntes de felicitat per comparar i fer judicis sobre el nivell de benestar de diferents individus. En aquest cas podem, per exemple, agregar (la manera més simple seria sumant) la felicitat declarada de diferents individus d’una societat per crear un únic índex de felicitat (veure, per exemple, el Happy Planet Index – www.happyplanetindex.org). Aleshores podríem saber, per exemple, si els Catalans són o no més feliços que els Noruecs o que els Veneçolans; tot i que no en sabríem els motius ni podríem dissenyar polítiques per incrementar la felicitat dels habitants d’aquests tres països. Els governants dels països podrien mesurar la felicitat dels seus habitants i convertir aquesta mesura en un dels seus objectius tal i com ara ho són l’atur, la inflació o el creixement econòmic. Això és el què ha fet el Bhutan, país a on es mesura i es té en consideració la “Felicitat Nacional” (www.grossnationalhappiness.com). Si acceptem que podem comprar el nivell de felicitat que els enquestats reporten, també podem utilitzar aquestes mesures per estudiar la pobresa i la desigualtat. En aquest cas, deixem que sigui l’individu qui determini si ell i la seva família són pobres o no. Aquest enfocament contrasta amb els estudis tradicionals de benestar a on l’investigador o el polític són el que decideixen quins són els indicadors “objectius” que determinen el llindar de la pobresa, per exemple, un nivell de renda mínim.

Fer servir les preguntes subjectives de felicitat per fer judicis de benestar a través, per exemple, de crear un índex de felicitat ha generat moltes crítiques. Aquestes crítiques han estat principalment basades en la creença que els individus s’adapten fàcilment a situacions adverses. Imaginem una situació extrema en què els individus s’adapten completament a reduccions d’ingressos o a viure en la pobresa. En aquest cas, els individus reportarien el mateix nivell de felicitat independentment del seu nivell de renda i per tant, comparar individus segons la seva felicitat reportada ens portaria a concloure que els pobres són feliços i que per tant no calen mesures de redistribució dels ingressos. Dit amb altres paraules, el principal argument en contra l’ús de mesures subjectives per fer judicis de valor o per prendre decisions sobre polítiques de benestar és la feble relació entre la condició psicològica dels individus (com n’estan de satisfets o feliços) i les condicions materials assolides (en aquest cas, el seu nivell de renda).

Malgrat la rellevància d’aquesta critica i la meva reserva a utilitzar les respostes de felicitat com un número en comptes d’utilitzar-les per entendre millor els gustos de la gent i el seu comportament, és important tenir en compte que (i) la capacitat d’adaptació dels individus ha estat sobreestimada, doncs l’evidencia recent mostra que els individus no són capaços d’adaptar-se a qualsevol canvi o esdeveniment vital; i que (ii) les preguntes subjectives poden ser útils per entendre el fenomen de l’adaptació. De fet, fent servir les tècniques economètriques com les descrites en el meu post de l’11 d’abril, l’investigador pot entendre i corregir pel fenomen de l’adaptació quan es dissenyen polítiques redistributives o de benestar. A més a més, és important destacar que en els últims anys s’ha publicat diversos estudis que demostren que aquelles variables que tradicionalment s’ha considerat rellevants per definir el benestar “objectiu” (per exemple, salut, ingressos o accés a una feina) estan estretament correlacionades amb les respostes que els individus donen quan se’ls pregunta per la seva felicitat subjectiva. 

Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Mesurar l'intangible i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s